Bernat Sureda.
L’EDUCACIÓ D’ADULTS A ESPANYA
Bernat Sureda Garcia.
1. Introducció: De l’educació d’adults a l’educació permanent
L’educació d’adults no és un fet recent. Es pot dir fins i tot que, al llarg de molt de temps, l’educació era fonamentalment un procés dirigit als adults. Eren els adults els que rebien la influència d’institucions tan significatives com l’Acadèmia de Plató, el Liceu d’Aristòtil, les escoles palatines o les universitats. Als adults es dirigien també altres nivells d’educació com el catecumenat, les predicacions de l’Església o la formació professional que desenvolupaven els gremis. És a partir de les dues gran revolucions escolars, provocades primer per la reforma protestant i més tard per la Revolució Francesa, quan s’intensifica, pren consistència i s’institucionalitza l’acció educativa dirigida a les primeres etapes de la vida de l’home. El procés d’escolarització massiva que s’ha produït al món occidental en els darrers segles ha fet que es donàs un elevat grau d’identificació entre el fenomen educatiu, la institució escolar i les primeres etapes de vida de l’home. Aquest fet ha convertit l’educació de l’adult en un procés residual i el moltes ocasions compensatori de les deficiències de l’educació escolar. És en el context d’aquest procés d’escolarització massiva de la població infantil i juvenil que es produeix a Occident en els darrers dos segles, en què l’escola es converteix en la institució educativa més especialitzada, quan sorgeixen, per contraposició, les propostes d’educació d’adults que identifica més com a tals l’observador actual.
És al llarg de l’època contemporània i de forma paral·lela a una important expansió de l’escola quan es desenvolupen les diverses propostes i els diferents models especialitzats de formació d’adults. Aquests es configuren, en la majoria dels casos, prenent com a referència bàsica la institució escolar. Per aquest motiu els seus objectius i finalitats es formulen com a complementaris o alternatius dels que té l’escola. Tan sols fa unes quantes dècades, coincidint amb un important moviment de crítica al paper de l’escola i a les seves limitacions per cobrir les necessitats formatives dels ciutadans, que es desenvolupa la idea que l’educació escolar i l’educació d’adults s’han de refondre en un projecte més ampli que ha de tenir com a objectiu l’educació permanent.
En el marc d’aquest panorama general de l’educació d’adults en els dos darrers segles, que, encara que amb molts de matisos diferents, és comú a tots els països occidentals, es poden anar analitzant els diversos models i formes que s’han donat d’aquest nivell educatiu al nostre entorn més pròxim. Per presentar de forma breu aquesta evolució es pot anar fent referència als distints enfocaments que de forma successiva o simultània han anat vertebrant el discurs i la pràctica de l’educació d’adults en el territori de l’Estat espanyol i en especial a les Illes i a Palma.
2. L’utilitarisme il·lustrat
Els primers models d’educació d’adults i les primeres institucions especialitzades sorgeixen a l’època de la Il·lustració, en el mateix moment que s’inicia la configuració dels sistemes escolars contemporanis. A la segona meitat del segle XVIII es produeix, en sectors importants de les classes dirigents de la societat espanyola, un canvi de mentalitat que tendeix a valorar la importància que pot tenir la instrucció per al desenvolupament econòmic i social dels països. Aquesta minoria il·lustrada aconsegueix un cert grau de compromís de la Corona amb les seves idees. Els programes de transformació de la societat des del poder, que són típics d’aquesta època de despotisme il·lustrat, troben en l’educació un dels seus instruments més adequats.
Els projectes educatius dels il·lustrats tenen com a finalitat fonamental transformar la mentalitat econòmica, millorar l’economia i lluitar contra l’ociositat. El reformisme il·lustrat es va canalitzar a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, inspirades en la Real Sociedad Bascongada de Amigos del País, organitzada el 1763, i en les propostes fetes per Campomanes en el seu Discurso sobre el fomento de la industria popular, publicat el 1774. S’agrupaven en aquestes societats nobles i altres membres de les classes benestats que impulsaven amb més bona fe que eficàcia, en la majoria dels casos, amplis projectes de reforma. Una de les seves preocupacions fonamentals va ser la creació d’escoles de primeres lletres i de centres d’ensenyament tècnic i artesanal.
La Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País es va constituir el 1778. L’Econòmica Mallorquina es va mostrar especialment sensible pels temes educatius. Va impulsar la creació d’escoles primàries i va posar en funcionament una Acadèmia de Nobles Arts dirigida a la formació dels artesans. Desenvolupada a partir d’una escola de dibuix creada el 1778, l’Acadèmia de Nobles Arts pretenia millorar la formació científica i tècnica dels joves artesans que aprenien els seus oficis a través de la formació gremial. L’Econòmica Mallorquina no es va descuidar tampoc de vetllar per la formació dels seus propis membres, i per a aquests va crear una Càtedra de Matemàtiques i cursos d’economia política. Les conferències, la lectura i el debat sobre els projectes de reforma i les tertúlies en el si de la societat econòmica varen ser també l’origen d’un model d’educació d’adults que tindrà amb els ateneus i altres institucions similars continuïtat al llarg de la nostra història contemporània.
3. El liberalisme constitucional
La preocupació pels temes educatius que demostraren els il·lustrats s’intensifica i assumeix una nova dimensió amb la difusió de les idees liberals. Els grups liberals, que s’oposen a l’ordre estamental i propugnen la implantació d’un sistema constitucional, comencen a deixar sentir la seva veu a finals del segle XVIII, i tindran ocasió d’expressar amb llibertat les seves idees a l’època de les Corts de Cadis i del Trienni Constitucional. En el discurs ideològic dels constitucionalistes, l’increment de la instrucció de la població és una condició necessària per al bon funcionament del sistema democràtic. En aquest terreny els liberals espanyols tenien com a punt de referència els programes i les propostes elaborats a la França del període de la Revolució. Imitant els seus correligionaris del país veí, els liberals espanyols no sols es preocupen de l’organització del sistema escolar, sinó que també fan ús d’instruments per a l’educació dels adults com la premsa o els catecismes polítics. Cal recordar en aquest sentit l’extraordinària proliferació de publicacions periòdiques que es va produir a Mallorca a l’època de la Guerra del Francès, i la publicació a Palma, el 1812, del Catecismo político arreglado a la Constitución de la Monarquía española, que J. M. Bover atribueix a Josep Caro Sureda i del qual s’havien fet diverses edicions a Cadis.
A l’època del Trienni Constitucional es produïren les primeres campanyes d’alfabetització, que començaren a través de la creació d’escoles a les casernes per donar instrucció als soldats. Però hem d’esperar el 1838 per trobar una disposició legal que ordena la creació d’escoles d’adults. L’article 37 del Pla d’Instrucció Primària de 21 de juliol de 1838 fa una breu referència a aquest tipus de centres quan diu: «A si mismo procurará el Gobierno la conservación y fomento de las escuelas de adultos». Posteriorment la Ley Moyano, de 1857, estableix que el Govern «fomentará el establecimiento de lecciones de noche o de domingo para los adultos cuya instrucción haya sido descuidada o quieran adelantar en conocimientos». Segons la mateixa llei, aquestes activitats s’havien de fer en tots els pobles de més de deu mil habitants. Aquesta norma, que serà la que articularà la intervenció estatal en aquesta matèria durant molts d’anys, demostra fins a quin punt el liberalisme moderat ha abandonat ja en aquests moments les idees més radicals en relació amb l’educació dels ciutadans.
Les iniciatives estatals en matèria d’educació bàsica d’adults que es prengueren, a partir de la Llei Moyano, al llarg del segle XIX varen tenir una eficàcia escassa i un desenvolupament molt irregular. En la majoria dels casos, aquestes experiències es varen reduir al fet que alguns mestres feien algunes hores més de classe en acabar la jornada amb els nins per ensenyar a llegir i escriure als adults que hi assistissin.
En el marc de les idees i de la política liberal troba també els seus orígens el moviment ateneista, que tant de desenvolupament tindrà al llarg de la segona meitat del segle XIX. El primer ateneu es va crear a Madrid el 1820, emparat en les llibertats establertes a l’època del Trienni Constitucional. Els ateneus eren centres de tertúlia i de debat en els quals es feien cursos, conferències i altres activitats culturals. Amb la instauració del règim liberal després de la mort de Ferran VII, aquest tipus d’institució s’estengué per tot el territori de l’Estat. Si bé en els orígens va ser la burgesia liberal i progressista la principal impulsora d’aquestes institucions, progressivament també es convertiren en instruments culturals en mans del moviment obrer.
4. El moviment obrer
Els grans perjudicats per l’escassa atenció prestada per l’Estat espanyol decimonònic a l’educació eren els sectors obrers. A més a més, el dogmatisme i el conservadorisme de les institucions escolars públiques entraven en clar conflicte amb les idees i les propostes defensades des del sector obrer. Aquestes poden ser les raons que expliquen l’elevat grau d’atenció vers els temes educatius que demostra el moviment obrer a Espanya.
La necessitat d’instruir els obrers com a condició necessària de la millora de les seves condicions de vida és un tema que ja trobam als escrits dels socialistes utòpics com Owen, Cabet, Fourier i Saint-Simon. Aquests autors tingueren una certa influència especialment a Madrid i Barcelona a partir de la instauració del règim liberal. A Mallorca les idees del socialisme utòpic varen ser compartides per Jeroni Bibiloni i Llaneres, que el 1848 va publicar l’opuscle Cristianos socialistas, obra en la qual es parlava ja de la importància de la formació dels obrers. Però serà especialment a partir del triomf de la Revolució de 1868 quan es començarà a organitzar una alternativa obrera a l’ensenyament públic o al d’iniciativa privada de tipus confessional o conservador. Alguns anys abans de 1868 ja funcionaven alguns centres d’educació dirigits als obrers com el que va crear el 1851 a Madrid el periodista Antoni Ignasi Cervera, que prengué el nom d’Escuela del Trabajo. Més conegudes varen ser les activitats del Fomento de las Artes,creat també a Madrid el 1861 a partir d’iniciatives associacionistes obreres que funcionaven des de 1847. El Fomento de las Artes es va convertir en un centre cultural molt actiu al llarg del període de la Restauració. Per iniciativa d’aquesta institució es va organitzar el primer Congreso Pedagógico Nacional, de 1882, i el 1890 el Congreso de Sociedades de Instrucción y Mejoramiento Moral y Material de las Clases Populares, al qual varen assistir representants de la societat La Alianza de Palma. Varen ser també un grup d’obrers del Fomento de las Artes els que organitzaren la primera secció espanyola de la Internacional Socialista després d’una visita de Fanelli, amic i col·laborador de Bakunin. El 1862 es crea a Barcelona per iniciativa d’una coperativa de treballadors l’Ateneu Català de la Classe Obrera. En aquests centres, que proliferaren al llarg de les dècades finals del segle XIX, s’impartien classes per a nins i adults, es feien conferències i cursos d’idiomes, comptabilitat, música, gimnàstica, etc.
Com s’ha dit, les llibertats establertes després de la Revolució de 1868 permeten un major desenvolupament del moviment obrer. Per aquesta època la difusió a Espanya de les idees del moviment anarquista va donar força a la reivindicació d’una major formació per als obrers i contribuí a la formalització d’una nova concepció educativa que tenia en el concepte d’educació integral l’eix vertebrador.
En el cas de Mallorca es produïren també diverses iniciatives de formació d’adults que es generaren per iniciativa dels grups republicans o per la col·laboració entre aquests i els grups obrers de tendència internacionalista i societària. La primera d’aquestes experiències la trobam en la creació a Palma el 1869 de l’Escuela Democrática Republicana, que impartia classes nocturnes per als obrers i els seus fills. També aquest mateix any, el Casino Republicà,del Partit Federal Republicà, organitzà classes i activitats formatives nocturnes per als seus afiliats. D’orientació més radical i amb més influència dels anarquistes, encara que també amb presència republicana, va ser l’escola creada a Palma el 1882 per la Unió Obrera Balear. En aquesta escola s’organitzaren classes d’ensenyament primari i també conferències, cursos d’idiomes, de tenidoria de llibres, de gimnàstica, música, etc. Els afiliats disposaven d’una biblioteca en la qual es podien trobar llibres, revistes i diaris.
5. Les iniciatives confessionals
L’Església, a través de la seves activitats pastorals, no ha deixat de ser mai un important instrument d’educació d’adults. Des d’un punt de vista més estricte i fent referència a les iniciatives confessionals per a la instrucció dels adults, s’ha de dir que l’Església catòlica, a la segona meitat del segle XIX, no es va deixar prendre terreny per les iniciatives laiques. Si fem excepció d’algunes experiències aïllades d’educació d’adults confessional que es produeixen a partir dels anys finals del regnat de Ferran VII, i de la creació d’alguns centres de cultura catòlica que imitaven el model dels ateneus o casinos de l’època del Sexenni democràtic, hem d’esperar el període de la Restauració per trobar una acció més organitzada de l’Església en aquest terreny.
El nou marc legal establert per la Restauració enforteix el paper de l’Església catòlica i a la vegada proporciona als grups confessionals una situació de tranquil·litat perquè fa desaparèixer el perill que implicava per a aquests la permissivitat en què es movia durant el Sexenni el laïcisme radical.
Mallorca va ser un dels indrets de l’Estat espanyol en què l’Església es va mostrar en aquesta època més activa en el terreny de l’educació, i en especial en el de l’educació d’adults. L’impuls de l’acció pastoral i de la propaganda catòlica, de les associacions com les Congregacions Marianes, l’organització de la premsa, la difusió de la catequesi, la creació d’escoles nocturnes i l’organització dels Centres d’Obrers Catòlics varen ser els instruments formatius que es feren servir per enfortir la presència social del catolicisme.
De totes aquestes iniciatives va ser la creació de Cercles d’Obrers Catòlics la que més respongué estrictament a una iniciativa de formació d’adults. Els Cercles d’Obrers Catòlics de Mallorca, recentment estudiats àmpliament per Pere Fullana, eren com els seus homònims que es crearen a la Península en aquesta època: llocs en els quals els obrers poguessin trobar «un àmbit d’educació, socors mutus i oci religiós».[1]
El Centre d’Obrers Catòlics de Palma, creat el 1877, és un dels primers que es creen a Espanya. En els seus locals, primer al carrer del Sol, després al carrer Campana i més tard en el Call, oferia, a més a més d’activitats religioses i d’assistència mutualista, un bon grapat d’activitats instructives i d’oci. Al llarg de les dècades finals del segle XIX es crearen Centres d’Obrers Catòlics o institucions similars en molts de pobles de Mallorca.
A partir d’aquestes primeres experiències l’Església no deixarà desatesa l’educació d’adults, àmbit en el qual al llarg del segle XX desenvoluparà iniciatives de tota mena amb el suport de la jerarquia eclesiàstica o de diversos ordes religiosos, com la congregació de les filles de Maria, les teresianes, els jesuïtes i els dominics.
6. L’educació de les dones adultes
L’educació femenina, al llarg del segle XIX i bona part del XX, encara està molt més desatesa que la dels homes. Per amplis sectors de la societat, la dona no podia tenir altra funció que la de fer-se càrrec de les tasques domèstiques. Per aquest motiu totes les iniciatives educatives que es produeixen en el terreny de l’educació femenina fins a èpoques molt recents han consagrat el principi que la dona havia de rebre una educació diferenciada de la de l’home. Malgrat que la Llei Moyano estableix una educació primària femenina, la incorporació de la dona a les institucions escolars es va produir amb més retard que la dels homes. El 1880, el 57,4% dels nins dels 4 als 14 anys estan escolaritzats, mentre que el percentatge de nines és tan sols d’un 45,4%. La diferència entre l’escolarització masculina i la femenina encara és major si es contempla el període teòric d’escolarització, en què un 87,29% dels nins reben ensenyament, mentre que en el cas de les nines la població escolaritzada representa tan sols el 68,09%.2
Les mancances de l’escolarització femenina feien encara més necessària que en el cas dels homes l’educació de les adultes. Les primeres iniciatives en aquest sentit sorgeixen a partir de la Revolució de 1868 per iniciativa dels intel·lectuals krausistes de la Universitat de Madrid. El rector d’aquesta, F. de Castro, el 1869 va organitzar unes conferències dominicals per contribuir a la formació de les joves. En aquesta activitat hi col·laboraren un grapat de professors d’aquella universitat que impartiren conferències sobre economia, ciències socials, física, música, dret, etc. Aquesta experiència va constituir l’antecedent de la constitució el 1871 de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, que va desenvolupar les seves activitats fins al final de la Guerra Civil. Aquesta associació, inspirada en els ideals del krauso-institucionisme, desenvolupa un ventall d’activitats dirigides a augmentar el nivell cultural de les dones i a millorar-ne la formació professional. En relació amb l’educació femenina i amb la condició de la dona en general, cal destacar l’aportació que al llarg de la segona meitat del segle hi va fer Concepción Arenal. L’obra de Concepción Arenal destaca el paper que té l’educació com a instrument per millorar les condicions de vida de les dones i el seu grau d’integració social.
Al mateix temps que sorgeixen aquestes iniciatives d’educació femenina inspirades en el pensament liberal progressista, també les ideologies obreristes es plantegen la importància de l’educació de la dona. En els congressos obrers dels internacionalistes espanyols de Barcelona (1870), Saragossa (1872), Córdova (1873), i en diversos informes, documents i articles de premsa, es critica, des de l’òptica de l’anarquisme, la manca d’instrucció de la dona, que facilita que pugui ser objecte d’explotació i dificulta que es pugui emancipar. Els anarquistes espanyols rompen amb la tradicional distinció entre l’educació de les dones i els homes i defensen que les unes i els altres han de rebre la mateixa instrucció.
7. El reformisme social i l’educació d’adults
La necessitat d’emprendre una reforma social en profunditat és un dels temes centrals del discurs del sector intel·lectual de la burgesia progressista espanyola en el període de trànsit del segle XIX al XX. La transformació de la mentalitat tradicional espanyola, la millora de les condicions de vida de la població, el desenvolupament cultural, científic i tècnic, l’increment de la instrucció, la reducció dels conflictes socials i la reorganització de la vida pública, són tasques que es consideren inajornables segons molts de polítics i intel·lectuals. En el marc d’aquest ampli programa reformista i regeneracionista es planteja com un dels temes importants l’educació dels adults i en especial de la classe treballadora. La praxis del programa d’educació d’adults del reformisme social de finals del segle XIX la duran endavant fonamentalment homes de la Institución Libre de Enseñanza, i es concretarà com a model predominant a les campanyes d’Extensió Universitària.
Pels institucionistes l’educació dels treballadors ha de servir com a instrument d’integració social i política de les masses populars. Els programes d’Extensió Universitària organitzats en aquesta època es fonamenten en la convicció que si no es proporciona educació als obrers, es produirà un desequilibri social que pot conduir o bé a una explotació desmesurada o bé a la revolta social. D’aquesta forma, entesa l’educació com a mitjà de socialització, s’aconseguirà que cada element de la societat compleixi la seva funció adequadament, s’anivellaran les diferències socials i es contribuirà a l’harmonia dels distints estaments.
Els programes d’Extensió Universitària sorgeixen a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX. Els seus orígens estan lligats a les profundes transformacions que es produeixen a conseqüència del procés d’industrialització. Aquest imposava noves exigències en relació amb la formació dels obrers. Per altra banda, i al marge de les consideracions exclusivament pragmàtiques i utilitaristes, alguns veieren en la difusió de l’educació una forma de llimar els conflictes que les noves formes de vida i de producció introduïen en el desenvolupament humà, la pau social i la convivència cívica.
Orientats per un esperit filantròpic i fins i tot missioner, un grup d’universitaris d’Oxford primer, i de Cambridge i Londres més tard, es dedicaren a fer conferències en els principals centres industrials del seu país. Aquestes activitats reben el 1873 el reconeixement oficial de les autoritats acadèmiques de la Universitat de Cambridge. Progressivament les tasques d’Extensió Universitària es varen anar ampliant i organitzant d’una forma més estructurada. De conferències aïllades es va passar a cursos, i d’aquests a experiències més dilatades i àmplies. D’aquestes experiències, la que va tenir més difusió va ser la de Toynbee-Hall, que va tenir gran influència a tot Europa. A França l’Extensió Universitària va rebre suport oficial per influència del polític i pedagog Ferdinand Buisson.
Com a antecedents de les activitats d’Extensió Universitària a Espanya hem de recordar les conferències dominicals de la Universitat de Madrid a l’època del rectorat de F. de Castro, a les quals ja s’ha fet referència, o les del rector Pérez Pujol al capdavant de la de València. Més recents són els Cursos de Conferencias Universitarias organitzats a la Universitat de Saragossa el 1893. Però la iniciativa que va tenir més transcendència i difusió va ser la de la Universitat d’Oviedo, iniciada el 1896, en la qual col·laboraren diversos catedràtics, com Adolfo Álvarez-Buylla, Adolfo González Posada, Leopoldo García Alas, Rafael Altamira i Aniceto Cela, tots ells directament lligats a la Institución Libre de Enseñanza.
L’Extensió Universitària de la Universitat d’Oviedo acollia distints tipus d’activitats, com ara cursos oberts, conferències pedagògiques per a mestres i cursos expressament dirigits als obrers. Varen ser aquests cursos dirigits als obrers el que formà el nucli més important de les activitats d’Extensió Universitària d’Oviedo. El nombre d’alumnes d’aquests cursos era d’uns cinquanta, perquè fos possible crear un clima de familiaritat entre els professors i els alumnes. Les conferències a les aules de la Universitat es complementaven amb visites a museus, monuments i fàbriques. Els professors de l’Extensió Universitària es desplaçaven també per impartir conferències als centres culturals i obrers. Els objectius que es pretenia aconseguir amb aquestes activitats queden clarament de manifest en les paraules pronunciades per A. G. Posada en una conferència al Centro Obrero d’Oviedo el 1902: «difundir la instrucción, ejercer una acción educativa sobre aquellos que responden a su llamamiento y provocar corrientes de simpatía social, suavizando las rivalidades de clase, mediante el establecimiento de contactos mumerosos y repetidos entre los diferentes elementos de la sociedad».3
Els darrers anys del segle i principis de l’actual, a imitació de l’Extensió Universitària d’Oviedo, es produïren experiències a altres universitats, con les de Sevilla, Salamanca, Saragossa i València. En aquesta darrera ciutat el novel·lista i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez va ser l’impulsor d’una Universitat Popular que es va crear el 1902. Les universitats populars que es difongueren per altres indrets a partir d’aquest moment desenvolupaven activitats similars a les d’Extensió Universitària, però la iniciativa no era de la Universitat, sinó de grups polítics o religiosos.
A Barcelona les activitats d’Extensió Universiària iniciades a partir de 1807 aprofitaren la xarxa de centres cívics i culturals dedicats a l’educació popular que ja existia. La iniciativa va ser del rector Rafael Rodríguez Méndez, de filiació lerrouxista, que va comptar amb la col·laboració dels ateneus obrers, especialment els de tendència reformista.
A la Catalunya de principis de segle els cursos i les conferències per a obrers coneixen un gran desenvolupament. En el I Congrés Universitari Català, de 1902, Cebrià Montoliu va presentar una ponència que va ser aprovada íntegrament en la qual es defensava la necessitat que la Universitat organitzàs activitats dirigides a les classes populars. Malgrat tot, el model d’Extensió Universitària a Catalunya va tenir poca difusió, i varen ser més els ateneus i altres centres cívics els que desenvoluparen la formació d’adults. Cal recordar en aquest sentit les activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, creat el 1902, en el qual col·laboraren homes com Josep Pijoan, Ernest Vendrell, Francesc Layret i Lluís de Zulueta entre altres. A Catalunya trobam també una iniciativa d’Extensió Universitària a partir de plantejaments racionalistes i diferents dels reformistes d’inspiració krausista. Es tracta de l’experiència feta per Francesc Ferrer i Guàrdia en el marc de l’Escola Moderna, que va comptar amb la col·laboració dels catedràtics de la Universitat de Barcelona Andrés Martínez Vargas i Odón de Buen.
A Madrid el 1904 es crea també la Universitat Popular de l’Ateneu de Madrid, en la qual participaren alguns dels professors que havien col·laborat amb l’Extensió Universitària d’Oviedo, com Buylla o Posada, i altres com Miguel de Unamuno, Segismundo Moret, Serafín Álvarez Quintero o Manuel Sales i Ferré.
Les experiències d’Extensió Universitària d’aquesta època no tingueren l’eficàcia en què confiaven els seus organitzadors, a causa fonamentalment que no aconseguiren superar la distància que hi havia entre els interessos dels obrers i la posició dels intel·lectuals universitaris.
A les Balears les experiències més importants d’educació d’adults inspirades en els plantejaments del reformisme social, les trobam a Menorca. Al llarg del darrer quart del segle XIX i la primera dècada del XX, el mestre menorquí Joan Benejam i Vives va dur a terme una autèntica campanya a favor de l’educació dels adults. Benejam, compromès amb la ideologia republicana i amb una confiança absoluta en el poder que tenia l’educació per transformar la societat, publicà una extensa obra pedagògica. Un dels temes centrals del seu pensament va ser la necessitat d’instruir la població rural menorquina. Per aconseguir això proposa la creació d’escoles d’adults i de centres culturals, dissenya mètodes d’ensenyament innovadors que puguin motivar els alumnes proporcionant-los ensenyaments que responguin a les seves necessitats i publica llibres de divulgació que puguin servir per a aquesta tasca.
També a Menorca trobam a principis del segle XX l’única experiència d’Extensió Universitària de la qual es té notícia a les Balears. La iniciativa va sorgir d’un grup d’intel·lectuals lligats a la Revista de Menorca, que s’havia creat el 1888. El 1904 es va crear a Maó una junta local de l’Extensió Universitària de la Universitat de Barcelona. D’aquest mateix grup va sorgir la idea de crear un Ateneu a imitació del de Madrid. L’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó es va crear el 1905. A partir d’aquest moment i fins a l’actualitat l’Ateneu de Maó es converteix en un centre cultural de gran incidència en la vida menorquina.
8. La lluita contra l’analfabetisme al primer terç del segle XX
La necessitat d’incrementar el nivell d’instrucció de la població i de difondre la cultura, que havia estat una de les preocupacions importants del període final del segle XIX, es converteix en una obsessió al llarg de les primeres dècades del segle XX. La crisi del 98 provoca una actitud de revisionisme que intensifica la preocupació pedagògica dels intel·lectuals i polítics. Per recórrer el camí que ens separava d’Europa calia resoldre d’una vegada la manca de cultura i instrucció de la població espanyola. La creació el 1900 del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts demostra fins a quin punt es té assumit que el problema educatiu és una qüestió política important. A partir d’aquest moment la influència en la política dels intel·lectuals progressistes cada vegada és més evident. Es pot dir que a principis del nostre segle s’inicia un procés de modernització de les estructures educatives del país que es trencarà de forma sobtada i tràgica amb l’inici de la Guerra Civil.
L’evidència més clara i significativa de l’endarreriment cultural del país eren, a principis del segle XX, els alts índexs d’analfabetisme. L’any 1900 un 63,79% de la població era analfabeta. En el cas de les dones, el percentatge era d’un 71,43%. A les Balears la situació encara era més greu. Amb un 71,53% dels homes i un 82,18% de les dones analfabets, representàvem una de les regions de més alt índex d’incultura, i tan sols ens superaven algunes regions d’Andalusia com Almeria, Granada, Jaén o Màlaga. Palma tenia aquest mateix any un 62,1% de persones que no sabien llegir ni escriure, xifra que tan sols superaven, entre les ciutats de més de 50.000 habitants, Màlaga, Múrcia, Cartagena, Lorca, Las Palmas i La Línea. Malgrat el descens important d’aquestes dades que es produeix al llarg de les dues primeres dècades del segle, el 1920 la població balear continua tenint una mitjana d’un 58,53% d’analfabetisme, i ocupa el lloc trenta-tres entre les regions espanyoles. Les dades d’aquest any per partits judicials són les següents: Eivissa: 76,66%; Inca: 68,17%; Maó: 49,12%; Manacor: 62,68%; i Palma: 50,10%.
Davant la greu situació que presenta el nivell d’instrucció del país, es prenen algunes mesures oficials per intensificar l’alfabetització dels adults. El 1900 un decret estableix la reducció de jornada en una hora per als joves menors de divuit anys perquè puguin millorar la seva formació. Aquest mateix any un altre decret crea escoles nocturnes gratuïtes en els instituts i les Escoles Normals. El 1906 es reorganitzen les aules d’adults i se’n regula el funcionament i l’orientació metodològica. El 1922 s’organitzen les Missions Pedagògiques per lluitar contra l’analfabetisme, que tindran una gran importància i una major volada a l’època republicana. El 1911 i el 1913 es decreten també normes sobre l’educació de les dones adultes. El 1923 es va crear la Comisión Central contra el Analfabetismo, que va assumir totes les competències en matèria d’alfabetització però que tan sols va funcionar un curs i es va centrar quasi exclusivament en campanyes dirigides a erradicar l’analfabetisme de zones especialment deprimides com les Hurdes. A l’època de la Dictadura primoriverista i concretament per una reial ordre de gener de 1926 es va manar organitzar conferències dominicals a les poblacions menors de 6.000 habitants. Malgrat l’elevat nombre d’iniciatives legals que es prenen en aquesta època, varen tenir una eficàcia molt minvada i el nombre d’escoles d’adults no es va incrementar de forma suficient per a les necessitats existents.
Una altra iniciativa d’aquesta època va ser la creació d’Escoles del Treball, dirigides a la formació dels obrers. En aquest camp cal destacar per la seva qualitat i el seu caràcter innovador la labor desenvolupada per la Diputació de Barcelona i per la Mancomunitat de Catalunya. L’Escola Elemental del Treball, creada el 1913, era un centre modèlic pel seu plantejament pedagògic, i representa una de les iniciatives de formació professional més importants que hi ha hagut al país.
Al primer terç de segle continuen també la seva tasca de formació d’adults un gran nombre d’institucions culturals i cíviques. En aquest període es produeix també l’expansió del PSOE, que participarà des de posicions d’esquerres a la formació dels adults. Les seves aportacions més importants varen ser les Cases del Poble i l’Escuela Nueva, creada per Nanuel Núñez de Arenas a Madrid el 1911. L’activitat d’educació d’adults que va desenvolupar el PSOE no va ser tan intensa ni profunda com la que dugueren a terme els anarquistes. Aquests creien necessari articular una xarxa educativa alternativa a l’ensenyament oficial, mentre que els socialistes confiaven més en la transformació dels sistemes d’instrucció pública. Cal recordar que a Palma el 1918 el financer Joan March Ordines, En Verga, va oferir una Casa del Poble a les societats obreres de Mallorca. Construït al carrer Maria Cristina de Palma per l’arquitecte Guillem Forteza i Pinya, l’edifici es va inaugurar el 1924.
A Mallorca va ser la iniciativa confessional i eclesiàstica la que va tenir el paper més important en el camp de l’educació d’adults a les primeres dècades del segle XX. L’Església mallorquina de principis de segle, i especialment al llarg del pontificat del bisbe Campins (1898-1915), demostra una gran vitalitat i força. Oposant-se radicalment a totes les iniciatives laïcistes i fins i tot a les disposicions dels governants liberals, les autoritats eclesiàstiques mallorquines aconseguiren controlar la major part dels ressorts de poder i de formació de l’opinió pública, i entre aquests el de l’educació en tots els seus nivells.
El nombre de programes i experiències dirigits a l’educació d’adults que desenvolupa l’Església mallorquina de les primeres dècades del segle és molt nombrós. Amb l’objectiu de recristianitzar tots els sectors de la societat mallorquina, l’Església no va desatendre la formació dels obrers. Amb aquesta finalitat es varen mantenir les escoles nocturnes creades a l’època anterior i se’n va incrementar el nombre. Entre aquestes cal destacar l’escola obrera de la congregació Mariana de Palma, creada el 1906, de la qual va ser mestre des que es va crear fins al 1910 Joan Capó, que més tard serà inspector en cap de les Balears i un dels homes que impulsaran el moviment de renovació educativa a les Illes. En aquesta escola s’ensenyava a llegir i escriure, s’impartien lliçons de religió, història, dret, física, fisiologia, etc., i s’organitzaven concursos literaris. Capó va introduir nous mètodes didàctics que pretenien desterrar la memorització.
Altres escoles d’aquest tipus es crearen als Centres d’Obrers Catòlics, al Patronat Obrer i en pobles com Sineu, Sóller, Marratxí i sa Pobla. Els Centres Obrers Catòlics i altres centres confessionals com l’Ateneu Científico-social catòlic organitzaven conferències i altres activitats culturals, com representacions de teatre o vetllades literàries i musicals. Entre 1907 i 1912, per inspiració del bisbe Campins, que hi veia un important instrument de poder polític i d’influència sobre les institucions locals, es crearen Cercles d’Obrers Catòlics en quasi totes les parròquies de Mallorca.
Una altra de les iniciatives d’aquesta època a la qual s’ha de fer referència tractant del tema de l’educació d’adults és l’Associació per la Cultura de Mallorca. Aquesta associació, creada el 1923, va aglutinar persones de tendències polítiques molt diverses. Els seus objectius responen en bona part a la influència del regeneracionisme noucentista català. Les seves activitats anaven dirigides a difondre i impulsar la llengua catalana com a suport de la cultura pròpia. Col·laboraren amb l’Associació per la Cultura de Mallorca homes com Elvir Sans i Rosselló, Emili Darder, Miquel Massutí i Josep Sureda i Blanes, que ocuparen successivament el càrrec de president; altres membres varen ser Miquel Capó, Guillem Colom, Miquel Duran, Guillem Forteza, Andreu Crespí, etc.
L’Associació va organitzar un grapat d’activitats, com ara cicles de conferències, la publicació d’obres de lectura per als nins i de publicacions periòdiques com el Quadern Mensual, l’Almanac de les Lletres i La Nostra Terra. L’Associació va tenir delegacions en pobles com Felanitx, Sóller, Capdepera, Valldemossa, Andratx i Pollença, i al barri palmesà de la Soledat. Encara que va haver d’interrompre les seves activitats en el període de la Dictadura de Primo de Rivera, continuà funcionant fins al 1936.
9. La militància pedagògica republicana
El període de la II República va ser una època especialment activa en el terreny de les manifestacions culturals i educatives, i en especial en el camp de l’educació d’adults. La política oficial republicana va usar fonamentalment dos instruments de lluita contra l’analfabetisme: les classes d’adults i les Missions Pedagògiques. Aquestes últimes pretenien difondre la cultura a les zones rurals del país. Amb una clara influència dels intel·lectuals institucionistes, les Missions Pedagògiques republicanes varen ser creades per Decret de 29 de maig de 1931. En el decret de creació es detallen els tres objectius que es pretén aconseguir amb l’acció: fomentar la cultura general, orientar pedagògicament les escoles, millorar l’educació ciutadana. Dos decrets d’agost d’aquest mateix any encarreguen a les Missions Pedagògiques que organitzin biblioteques escolars nacionals i seccions itinerants en totes les biblioteques públiques.
A les Balears les primeres activitats de les Missions Pedagògiques es dirigiren a la creació de biblioteques. Se’n crearen seixanta-una l’any 1932 i vint-i-set el 1933 en distints pobles de les Illes.
A partir de 1933 es va fer càrrec de les Missions Pedagògiques la Federació Escolar Balear, constituïda el 1932 i integrada a la Federació Universitària Escolar, d’àmbit estatal. Gabriel Janer, que ha estudiat el tema, ens informa que el pla que es proposava als ajuntaments constava de: conferències; xerrades sobre temes culturals, econòmics i cívics o relacionats amb la història, l’art i el folklore de Mallorca; conferències sobre història natural i agricultura; representacions de teatre i sessions de cinema.4 De tot aquest ampli programa, tan sols se’n va dur una petita part a la pràctica, amb activitats en alguns pobles com Inca, Algaida i Felanitx dutes endavant més per l’entusiasme dels joves estudiants que hi col·laboraven, com Cèlia Viñas, Pere Capellà, Margalida Rul·lan o Melcior Rosselló, que pels recursos de què es disposava. Realment, l’ambiciosa política cultural i educativa republicana va topar amb la manca de diners i amb l’aturada que hi va introduir el bienni radical-cedista.
10. La política oficial d’educació d’adults en el període franquista
El triomf de les tropes franquistes va trencar la rica varietat d’activitats de formació d’adults que s’havien desenvolupat al llarg del període republicà i que fins i tot s’havien intensificat en els territoris de control republicà al llarg de la Guerra Civil. A la zona nacional, l’educació es va posar al servei dels nous ideals del nacional-catolicisme. Al llarg de la guerra i en els primers anys de la postguerra és la Falange l’organització que es fa càrrec de la formació dels adults. El 1937 es crea la Delegación Nacional de Asistencia a Frentes y Hospitales (DNAFH), dependent de Falange, que, entre altres tasques d’atenció als malalts i als soldats del front, organitza conferències, lectures de llibres i sessions de cinema. La DNAFH va organitzar també cursos d’alfabetització i cicles d’ensenyament elemental en els Hospitals de Guerra. Entretant a la rereguarda es comencen a organitzar formes més estables d’incidir en la formació patriòtica dels adults, que tindran continuació acabada la guerra. El Frente de Juventudes i la Sección Femenina es convertiren en poderosos instruments ideològics i culturals que incidiren no tan sols en l’educació dels nins sinó també en la dels joves i adults. Durant la guerra es posaren en marxa també alguns programes de formació d’adults que tenien la influència del feixisme italià, com l’Organización Hispana Circumlaboro, inspirada en el Dopolavoro mussolinià, que pretenia fer ressorgir les manifestacions culturals tradicionals com les romeries o les festes folklòriques.
Paral·lelament a la tasca de formació patriòtica i d’adoctrinament ideològic dels adults, acabada la guerra s’inicien els programes de lluita contra l’analfabetisme. L’alfabetització de la població es convertirà al llarg de tota l’època del franquisme en un dels objectius bàsics de la política de formació d’adults. Amb la intenció d’assolir aquest objectiu, a finals de 1939 es restableixen les classes per a adults.
En els primers anys de la postguerra, la política educativa del nou règim dóna més importància a la formació de quadres dirigents que no a la difusió de la cultura elemental. Per aquest motiu es reorganitza primer l’ensenyament secundari (1938) i l’universitari (1943) que el primari. No és fins a la Llei d’educació primària de 1945 que es regula l’educació elemental i d’adults. En aquesta llei es declaren obligatòries les classes d’adults per a aquells que no tenen el certificat d’estudis primaris, i fins i tot es parla de fer campanyes culturals a les zones rurals. El 1950 es crea la Junta Nacional contra el Analfabetismo, i el 1953 la Comisaría de Extensión Cultural.
El 1954, a l’època del ministeri de J. Ruiz Giménez, es reorganitza l’ensenyament d’adults i es fa distinció entre «escoles de temporada», que es creen en els pobles que no tenen escola fixa, «classes d’alfabetització» i «ensenyaments complementaris», dirigits a l’obtenció del certificat d’estudis primaris. Igualment, en aquests moments en què es comencen a deixar sentir noves necessitats de formació professional, s’introdueixen els «ensenyaments de tendència professional».
El 1964 es posa en funcionament el I Plan de Desarrollo Económico y Social de España, que reconeixia l’existència de tres milions d’analfabets adults i preveia l’alfabetització d’un milió vuit-centes mil persones. La memòria oficial d’avaluació del pla, redactada a finals del quadrienni, reconeixia que tan sols s’havien alfabetitzat 869.938 adults. El 1967 el percentatge d’analfabetisme de la població adulta era encara d’un 7,5%.
EVOLUCIÓ DE L’ANALFABETISME A ESPANYA (1940-1967)
| Any/31 de desembre | Total població | Analfabets |
| 1940 1950 1960 1967 | 20.870.500 22.956.185 23.801.579 26.091.752 | 5.977.700 = 23,1% 3.980.102 = 17,3% 3.158.850 = 13,2% 1.959.656 = 7,5% |
(Font: FERNÁNDEZ CANTOS, J. L.: El apremio de la enseñanza en España, Bilbao, 1968.)
La fiabilitat de les xifres oficials d’aquesta època és dubtosa, ja que el règim franquista vol quedar bé davant els organismes internacionals, i en especial de la UNESCO. La pervivència d’elevats índexs d’analfabetisme a Espanya era un dels símptomes més evidents de la manca d’atenció que el règim havia prestat a l’ensenyament elemental. La Llei general d’educació de 1970, la coneguda Llei Villar Palasí, intenta assumir d’una forma més permanent i seriosa el problema. La manca de finançament amb què es trobarà la reforma i la política inadequada i triomfalista de ministres com Julio Rodríguez feren fracassar els objectius d’una llei que volia posar l’educació espanyola en l’àmbit europeu.
11. Els models alternatius en el període franquista
La pràctica educativa alternativa a la política oficial del franquisme està encara poc estudiada. El caràcter clandestí de moltes d’aquestes experiències en els anys més difícils o el fet que fossin poc institucionalitzades i disperses, en dificulten l’anàlisi. Malgrat aquest desconeixement, no es pot oblidar que durant els anys de la dictadura franquista es produïren un conjunt d’iniciatives educatives paral·leles a les directrius oficials, en molts de casos amb un caràcter contestatari. La realització d’activitats en el camp de l’educació d’adults que s’escapessin del control oficial de la dictadura era encara més difícil que en altres àmbits de l’educació, ja que eren interpretades pel poder com una acció subversiva.
Al llarg de les primeres dècades de la postguerra l’única institució que pogué intervenir en l’educació d’adults sense despertar les sospites del règim va ser l’Església. A partir de 1948 s’estenen per Mallorca els Cursillos de Cristiandad, amb els quals l’Església recuperava l’estil d’acció cristianitzadora que havia tingut a principis de segle, impulsada ara pels aires del nacional-catolicisme. Progressivament i especialment a partir dels anys seixanta, s’inicia tímidament l’aparició d’alguns col·lectius que, emparats en l’Església, mantenen actituds més crítiques amb el règim, com ara les Joventuts Obreres Catòliques (JOC) o l’Escoltisme, que més o menys directament tingueren influència en l’educació d’adults.
La dècada dels seixanta és escenari també de l’aparició dels primers plantejaments polítics i sindicals d’oposició. Les reunions i trobades clandestines, encara que tingueren una influència molt minoritària, oferiren a alguns la possibilitat de conèixer una realitat que estava oculta i proscrita per la propaganda oficial.
El recobrament d’instruments organitzats de formació d’adults a la Mallorca de l’època franquista troba el seu impuls en la necessitat de difondre l’ús de la nostra llengua. El 1962, a imitació de l’Òmnium Cultural del Principat, es crea a Mallorca l’Obra Cultural Balear. L’any següent la nova institució va organitzar a l’Estudi General de Palma i en altres centres els primers cursos de català. A partir d’aquest moment les activitats de l’Obra Cultural Balear es varen anar estenent per tota l’illa. La tasca de formació d’adults i dimanització cultural desenvolupada per l’OCB no tan sols s’ha limitat a l’ensenyament de la llengua, sinó que també s’ha orientat a la difusió de molts d’aspectes relacionats amb la cultura i amb la problemàtica econòmica, social, política, etc., del nostre país.
A partir de la tasca iniciada per l’OCB es varen anar difonent les experiències d’ensenyament de la llengua per a adults. Un dels llocs en què aquesta activitat va tenir més èxit va ser Manacor. En aquesta vila, per iniciativa de Miquel Julià Prohens i de Gabriel Barceló Bover, es començaren el 1964 classes de català per a adults i joves. D’aquestes activitats que s’anaren realitzant d’any en any va sorgir el 1973 l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, la primera experiència d’aquest tipus que es duia a terme a Mallorca després de la Guerra Civil.5
Bibliografia
ADROVER, J.; VALLEPIR, J.; VILLALONGA, LL.: «Regeneracionisme i educació a Menorca: aproximació a l’ideari pedagògic de Joan Benejam», Educació i Cultura núm. 5/6, 1986, pàg. 127-143.
BARCELÓ BOVER, Gabriel: «A Manacor un exemple: L’Escola Municipal de Mallorquí, Lluc núm. 636 (abril de 1974), pàg. 27-28.
BASSA, R.: «L’educació permanent d’adults a les Illes: Necessitats i problemes», Lluc núm. 662 (setembre de 1976), pàg. 7-8.
CANUT, M. L.; AMORÓS, J. L.: Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), Institut Menorquí d’Estudis, 1989.
COLOM, A. J.: «Notes sobre els inicis de la pedagogia obrerista d’esquerres a Mallorca», Educació i Cultura núm. 3 (1982), pàg. 159-168.
FERNÁNDEZ SORIA, J. M.: Educación y cultura en la Guerra Civil. España 1936-39, Valencia, Nau Llibres, 1984.
FLECHA, R.; LÓPEZ, F.; SACO, R.: Dos siglos de educación de adultos. De las sociedades de Amigos del País a los modelos actuales, Barcelona, Cooperativa el Roure, 1988.
FLECHA, R; LÓPEZ, F; SACO, R. Dos siglos de educación de adultos. De las Sociedades de Amigos del País a los modelos actuales. Barcelona, El Roure, 1988
JABONERO, M; LÓPEZ, I; NIEVES, R. Formación de adultos. Madrid, Síntesis educación, 1999
LLINARES, J.: «El valor pedagògic de l’obra de Jeroni Bibiloni: socialisme utòpic i pedagogia a la Mallorca progressista del segle XIX», Escola i Estat, Actes de les 7enes. Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, Vic, Ed. Eumo, 1985, pàg. 437-444.
MAYORDOMO PÉREZ, A.: Educación y «cuestión obrera» en la España contemporánea, Valencia, Nau Llibres, 1981.
MORENO, P. L.; VIÑAO, A. (ed.): Alfabetización y educación de adultos en Murcia. Pasado, presente y futuro, Murcia, Secretariado de Publicaciones, 1988.
ROSSELLÓ RAMON, M. R.: «El paper sòcio-educatiu del Cercle d’Obrers Catòlics de Palma (1877-1898)», Educació i Cultura núm. 5/6, 1986, pàg. 115-126.
SOLÀ, P.: Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (19))-1939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, La Magrana, 1978.
TIANA, A.; OSSENBACH, G.; SANZ, F.: Historia de la Educación. Edad Contemporánea. Madrid, UNED, 2002
TURIN, Y.: La educación y la Escuela en España de 1874 a 1902, Madrid, Aguilar, 1967.
1. FULLANA PUIGSERVER, P.: El moviment catòlic a Mallorca 1875-1912, tesi doctoral dirigida pel doctor Sebastià Serra, Universitat de les Illes Balears, 1991, pàg. 631.
2. GUEREÑA CIRENIA, J. L.: «Las escuelas de adultas en España», a Mujer y Educación en España (1968-1975), Universidad de Santiago, 1990, pàg. 455.
3. Citat per SUREDA, B.: «La Extensión Universitaria», en Diversos autors: Manuel B. Cossío. Un educador para un pueblo, Madrid, UNED, 1987, pàg. 255.
4. JANER MANILA, G.: «Les Missions Pedagògiques a la Mallorca de la Segona República», Comunicacions a les II Jornades d’Història de l’Educació en els Països Catalans, Palma, 1978, pàg. 70-73.
5. BARCELÓ BOVER, Gabriel: «A Manacor un exemple: L’Escola Municipal de Mallorquí», Lluc núm. 636 (abril de 1974), pàg. 27-28.